Francesc Parcerisas (Begues, 1944). Poeta, traductor i crític literari.

1) Quin pes creus que té la teva identitat/personalitat en la teva forma d’escriure?
L’escriptura de cadascú, tant en la forma com en els continguts, em sembla indestriable de la seva personalitat, de la seva biografia, de les seves dèries. La part biogràfica serveix per a explicar els interessos, la capacitat de dedicació, les eines de què cada escriptor disposa, els seus horitzons i ambicions. Encara més: gosaria dir que les biografies dels escriptors, a banda dels detalls individuals o familiars, haurien d’estar sempre molt ben contextualitzades en el seu moment, en el rerefons social, intel·lectual, artístic i polític de la seva època.

2) Creus que en algun moment de la teva carrera literària la teva llibertat d’expressió s’ha vist amenaçada? 
Sempre. La llibertat d’expressió sempre està amenaçada d’una manera o d’una altra i, sovint, no sols amenaçada sinó prohibida, suprimida, castigada. La llibertat d’expressió va ser reprimida durament pel franquisme i ho torna a ser –de vegades amb violència més amagada, però no sempre—per hereus d’aquell franquisme que continuen governant a l’estat espanyol. A mi em censuraven la paraula “Cuba” o “socialisme” dels primers llibres (en tinc les proves), ara els feixistes poden atonyinar-te pel carrer per dur un llaç groc.

3) Què és el més controvertit que has escrit mai?
El més controvertit segurament és haver-me privat d’escriure coses que m’hauria agradat escriure –l’autocensura mental que acabem portant a dins.

4) Hi ha algun text que desitjaries no haver escrit o publicat?
Sí, però no per qüestions de censura, sinó per qüestions d’exigència pròpia. Però també penso que cal ser benèvol amb els nostres petits pecats, amb les vanitats inevitables. És normal –i segurament profitós—que no a totes les fotos sortim igualment afavorits, i aquest és un argument de pes per intentar no maquillar les fotos antigues, o els textos que no tornaríem a escriure.

5) Algun llibre que hagi marcat la teva forma d’escriure?
Tot el que he llegit ha deixat algun pòsit, però és difícil ser-ne conscient. Recordo amb especial agraïment els llibres que potser em van dur a escriure: els que els pares ens llegien de menuts a casa (el “Precisamente así” de Rudyard Kipling, en la traducció castellana de Marià Manent, per exemple), o el meu descobriment de la poesia catalana “jove” (de gent de la meva edat, vull dir) llegint “Una bella història” de Miquel Bauçà. I amb un afecte enorme les lectures compartides (i comparades) amb els amics, que sempre són els millors crítics.

 

SOBRE FRANCESC PARCERISAS: Francesc Parcerisas (Begues, 1944) és poeta, traductor i crític literari. Professor emèrit de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, del la qual en va ser degà. Ha estat professor convidat de la Universitat d’Estudis Estrangers de Pequín i de la Càtedra Joan Coromines de la Universitat de Chicago.

Membre destacat de la generació literària dels 70, es va donar a conèixer amb el llibre Vint poemes civils (1966). La seva obra fins a 1983 va ser aplegada al volum Triomf del present (1992). Posteriorment ha publicat els volums L’edat d’or (1984), Focs d’octubre (1992), Natura morta amb nens (2000), Dos dies més de sud (2006) i Seixanta-un poemes (2014). Ha rebut nombrosos premis, com ara el Carles Riba del 1966, el de la Crítica Catalana de poesia (1983) i el de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya, el mateix any, o la Lletra d’Or (1992) i el Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (2015). Paral·lelament desenvolupa una intensa tasca com a traductor i ha col·laborat en revistes culturals i literàries.

El 2015 és guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i el 2018, amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana. Ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (1998-2004), i del 2010 al 2016 n’ha estat degà. Va ser el coordinador de la Generalitat de Catalunya per a l’Any del Llibre i la Lectura 2005.